Quan vam guanyar temps de vida
Fa just una setmana de la gran apagada o el "gran apagó" com diem a la meua terra. Al carrer, de tant en tant, encara escoltes converses sobre eixe dia. És cert que hi ha persones, principalment les de major edat, que van patir moments d'incertesa perquè no podien pujar per l'ascensor, estaven sols a casa, no tenien en qui compartir cada minut que passava. Per sort, era un dia assolellat, d'eixos que donen ganes d'eixir al carrer.
Eixa va ser la realitat. Les persones no ens vam apagar, el capitalisme sí. Vam eixir al carrer a passejar per l'avinguda del poble, a jugar a cartes, a buscar un càmping gas per a l'hora de sopar i, també, a per la ràdio amb piles. La ràdio, tal i com va dir un programa d'aquest mitjà el 'Dia Internacional de la Ràdio' el qual, malauradament, no recorde, la ràdio ha viscut guerres, pandèmies, catàstrofes naturals, però mai ha desaparegut.
La ràdio, al meu parer, és un aparell atemporal, és a dir, ha anat adaptant-se als temps però seguint el seu camí més senzill: Un micròfon i una veu que traspassa les ones fins a l'oient.
En aquestes línies, situe la ràdio al centre com a forma de veure que, de vegades, les coses més senzilles són les que ens donen temps de vida. Eixa desconnexió digital del dilluns 28 d'abril, ens va obligar a tindre temps per avorrir-nos i tornar a pensar noves maneres de viure eixes hores, com quan érem xiquetes i no sabíem que fer, fins que veiem un pal a la platja i decidíem convertir-nos en dibuixants a la sorra, vora el mar.
Eixe dilluns, vam riure, vam plorar, vam llegir i vam cantar. La nostra essència com a societat, de cures, va tornar, algunes persones al voltant d'una veu que parlava per la ràdio mentre jugàvem una partida a la brisca.
Hores més tard, ja sent dimarts al matí, l'escola va obrir, les famílies van acudir a la feina, els supermercats van vendre sense moltes dificultats i, els telèfons mòbils, tornaven a rebre infinitats de missatges en qüestió de segons. Eixe temps de vida que havíem guanyat el dia d'abans, el capitalisme se'l va tornar a apropiar, atrapant-nos en la seua xarxa de notícies d'última hora, de vídeos de 15 segons que passem ràpidament i d'hores i hores assegudes davant una pantalla fins que s'acabe la jornada laboral.